Crec que no hi ha cap dels 30 articles que m'hagi despertat el pensament de “ho hem aconseguit”. Per exemple, diguem per atzar, (prometo que ho he fet a l'atzar) el 14: el que us dic, unas risas. Article14: “En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a gaudir d'ell, a qualsevol país”. Sense entrar en discussions sobre si l'asil ha d'estar restringit a aquelles persones que pateixen persecució (que no és el tema d'aquest post) ACNUR reconeix que els conflictes de l'Iraq,Afganistan, Síria, Líbia, Pakistan, Eritrea, Somàlia, etc (perdoneu-me l'etc) han llançat en aquest 2015, una xifra històrica de 55 milions de refugiades, entre persones que fugen aguantant al seu país i aquelles que creuen a un país veí. Els que calculen, han calculat que uns 25 són demandants d'asil. Els països receptors es reparteixen a les refugiades com si d'emissions de carboni es tractés i, en aquest cas, Europa ha decidit que es queda 160.000 ili demana a Espanya que es mengi el marró de quedar-se 15.000, que ja li transferirà la pasta. Bé doncs a Espanya ja portem acollides a 12 persones. De 55 milions, 12. Bé, 15 perquè va haver-hi un equip de futbol que va portar 3 sirians pel seu compte. Aquestes son las risas que produeix llegir l'article 14.

Però l'article que a Quepo fa temps que ja ni tan sols ens produeix riure, és el 25 (El 25!). Article 25: “Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment l'alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris”. Avui, mentre celebrem activitats, festes, tallers, xerrades i manualitats de ganxet al voltant dels Drets Humans, 25.000 persones segons el grup optimista dels que calculen, es moriran de gana. Els pessimistes diuen que 80.000 i els realistes diuen que ningú els compta. I no és un càlcul teòric, ni una aproximació a l'assumpte, ni un informe de valoració de conseqüències, és la puta realitat: 25.000 avui es moriran de gana. De fet a aquestes hores, algunes ja ho han fet. Així és que, a Quepo, poc sentim que haguem de celebrar. Sí sentim moltes ànsies de pelearla perquè el món s'assabenti que aquestes persones han mort per alguna cosa. Han mort per causes que ens són desconegudes, fins i tot invisibilitzades. Perquè qui es creu a aquestes alçades que ho fan només per sequeres, guerres i corrupció. Sabem que som igual d'ignorants sobre les causes que vulneren els altres 29 articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. Però si ens permeteu(per avui) el “I jo més”, ens sembla especialment sagnant que almón ric i enriquit en el qual vivim, cada dia milers de persones morin perquè no tenen suficients aliments per viure. És absolutament inacceptable. Nosaltres hem començat per no acceptar-ho. Per això, encara que cap dels articles vulnerats fa riure, triem plorar per aquest. Vosaltres ploreu el que pugueu.

Foto de Fernando Henrique