El 26 de març de 1993, The New York Times va publicar la fotografia i ell va guanyar el Pulitzer. L'opinió pública va entendre la fotografia com una al·legoria del que succeïa al Sudan: Kong era el problema de la fam i la pobresa, el voltor era el capitalisme i Carter la indiferència de la resta de la societat. La crítica es centrà en ell que va intentar justificar-se al·legant que el nen estava morint i que la tribu es trobava a uns 20 metres d'ell i que l'animal esperava la seva ració de menjar.

 

Ningú va veure morir aquell nen i és la mateixa imatge la que desmenteix aquest destí tràgic, almenys en part, ja que la criatura de la fotografia porta a la seva mà dreta una polsera de plàstic de l'estació de menjar de l'Organització per les Nacions Unides (ONU). A Carter el van criticar per no ajudar al nen i el món el va donar per mort malgrat que el mateix Carter no el va veure morir, tan sols va disparar la fotografia i va marxar. 18 anys després, l'any 2011, un equip de periodistes va viatjar al lloc i va contrastar que el petit havia sobreviscut a la fam però que havia mort quatre anys abans (de febre).

 

Però hi ha una història alternativa sobre la fotografia.

 

El reporter gràfic sud-africà João Silva, que va acompanyar Carter al Sudan, va donar una versió diferent dels fets en una entrevista amb l'escriptor i periodista Akio Fujiwara, que el japonès va publicar en el seu llibre Ehagaki ni sareta shōnen —El nen que es va convertir en postal—.

 

Segons Silva, ell i Carter van viatjar a Sudan amb les Nacions Unides i van aterrar a la zona del sud de Sudan el dia 11 de març de 1993. El personal de les Nacions Unides els hi va dir que s'enlairarien de nou passats 30 minuts, el temps necessari per distribuir el menjar, així que van passejar per poder fer algunes fotografies. Les Nacions Unides van començar a repartir blat de moro i les dones del poblat van sortir de les barraques de fusta cap a l'avió. Silva va anar a buscar guerrillers, mentre Carter no es va allunyar més que uns pocs metres de l'avió.

 

Segons Silva, Carter estava força sorprès, ja que era la primera vegada que veia una situació real de fam, per això va fer moltes fotografies de nens famèlics. Silva també va començar a fer fotografies de nens a terra, com plorant, que no van ser publicades. Els pares dels nens estaven ocupats recollint el menjar de l'avió i, per aquest motiu, van desatendre als nens. Aquesta era la situació del nen de la fotografia presa per Carter. Un voltor es va posar darrere. Per tal de poder-los enquadrar als dos, Carter es va acostar molt lentament per no espantar el voltor, i va disparar la fotografia des d'uns 10 metres. Va fer-ne algunes més i el voltor va marxar.

 

Dos fotògrafs espanyols que van estar a la mateixa zona aquelles dates, José María Arenzana i Luís Davilla, sense conèixer la fotografia de Carter, van fer una fotografia en una situació molt semblant. Segons van explicar en diverses ocasions, era un centre d'alimentació, i els voltors acudien pels residus d'un femer. El van portar a ell i a Pepe Arenzana a Ayod, on van estar quasi tota l'estada en un centre d'alimentació on acudeix la gent de la zona. En un extrem del recinte s'hi trobava un femer on havien tirat els residus i la gent hi anava a defecar.

 

«Com que aquests nens són tan dèbils i desnodrits els marxa el cap i dóna la sensació que estan morts. Com a part de la fauna hi ha voltors que busquen les restes. Per això, si tu agafes un teleobjectiu, aixafes la perspectiva amb el nen en un primer pla i de fons els voltors, sembla que se'l vagin a menjar, però això és una faula absoluta, pot ser que l'animal es trobi a 20 metres”. (Extret de la wikipedia)

 

D'aquesta manera la imatge, que forma part del nostre imaginari col·lectiu, representa molt bé la idea que la societat permet una realitat de fam atroç, però no és una situació real. Aquell nen té família i està al seu poblat, el voltor no se'l vol menjar, a no ser que el voltor, clar està, sí sigui el capitalisme.